Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, parlem amb la Mireia Alcaine, comissaria de l’exposició (In)visibles i (O)cultes, sobre els reptes i la importància de visibilitzar les dones a la ciència.

La mostra, que es pot veure al Museu Geològic del Seminari de Barcelona fins al 20 de març, recorre la vida de 24 dones científiques des de l’Antic Egipte fins a l’actualitat i recupera les seves veus i les seves aportacions oblidades.

Com va sorgir la idea de l’exposició (In)visibles i (O)cultes? Què et va inspirar a dedicar aquest projecte a les dones en les ciències naturals?

La idea va aparèixer de manera molt espontània. Va ser després de llegir un article sobre la Rosalind Franklin (una de les científiques de l’exposició) i adonar-me de fins a quin punt havia estat menystinguda i passada per alt, tant quan era viva com després de la seva mort. Fins i tot li van “negar” un Nobel i el van donar als tres homes que s’havien aprofitat dels seus descobriments. Aquella història em va remoure, i em va néixer la necessitat de buscar altres dones científiques que també havien quedat invisibilitzades al llarg de la història.

Vaig començar a recopilar informació, a ordenar-la i a donar-li forma, sense tenir gaire clar on em portaria tot plegat. I just aleshores, el MCNB estava buscant una exposició sobre dones científiques… i tot va encaixar.

Quines han estat les aportacions més rellevants de les dones en ciències naturals que has descobert o volgut destacar en aquesta exposició?

La idea sempre va ser que fos una exposició transversal, que representés dones de totes les nacionalitats, ètnies i classes socials possibles, i de camps molt diferents dins de les ciències. Tot i això, potser la meva preferida és l’Alice Guy, directora, guionista, productora i inventora dels primers efectes especials al cinema. Durant dècades, el seu nom pràcticament no apareixia als llibres d’història del cinema, considerant-la només “la secretària de” o adjudicant l’autoria de les seves obres als seus directors de fotografia.

L’Alice Guy va escriure i dirigir el primer film narratiu de la història del cinema, El hada de las coles (1896), i també el primer migmetratge amb efectes especials, que després es convertirien en recursos essencials del llenguatge cinematogràfic. Una pionera absoluta que va morir sense que les seves més de mil pel·lícules fossin reconegudes en vida.

Busqueu-la. Va ser una dona genial.

Com es combina la història, la reflexió crítica i la divulgació en el disseny de l’exposició?

L’exposició combina història i ciència i pretén donar una mirada crítica mostrant la vida de 24 científiques d’èpoques i cultures diverses, i retornant-los la veu que la història (explicada des d’un punt de vista patriarcal i etnocèntric) els havia negat. Ho fa amb un format accessible i visual, amb llenguatge inclusiu i lectura fàcil pensat per a tothom, de manera que la divulgació es converteix també en una eina de reflexió.

Aquesta exposició busca donar visibilitat a les dones que han estat sovint ignorades o invisibilitzades en la història de la ciència. Com creus que pot canviar la percepció del públic sobre la ciència amb aquesta mostra?

La idea és posar nom a totes aquelles dones científiques que van ser silenciades del relat oficial. Allò que no s’anomena no existeix, i l’única manera de recuperar el paper de les dones —no només a la ciència, sinó a tots els àmbits del coneixement— és precisament anomenant-les i retornant-los la veu. Això és el que pretén l’exposició: donar a cada dona un relat, una veu i un nom. Van ser, són i seran. I només reivindicant-les (i reivindicant-nos) podem assegurar que continuïn presents. 

El projecte ha estat itinerant per diversos museus i institucions del territori. Quina resposta has rebut del públic fins ara?

La mostra ja ha itinerat per prop d’un centenar d’institucions d’arreu de l’Estat (centres cívics, biblioteques, centres d’investigació, instituts…), a més a més de tots els museus de la XMCNC. La resposta ha estat sempre molt positiva. En alguns d’aquests centres he tingut l’oportunitat de presentar l’exposició i fer visites guiades, i l’experiència i el feedback han estat fantàstics. Sempre dic que, si tan sols a una de les persones que han visitat l’exposició se li desperta la curiositat de seguir buscant, investigant i descobrint dones científiques, músiques, escriptores o artistes, jo ja em dono per satisfeta. Perquè aquesta era precisament la intenció quan vam començar a pensar-la i vam decidir portar-la endavant. 

L’exposició es presenta com una oportunitat per repensar el relat dominant de la ciència. Quins són alguns dels aspectes més importants que creus que haurien de ser reconsiderats o revaloritzats en aquest relat?

Crec que l’únic camí és continuar insistint, sense defallir, i mantenir la perspectiva de gènere a l’hora d’explicar qualsevol relat. Tant en el món de la ciència —on cal reconèixer l’autoritat científica i les aportacions de les dones al llarg de la història— com en qualsevol altre àmbit, és essencial seguir treballant per una educació i una coeducació transformadores i aprofitar el paper transformador dels museus, ja que som (o hauríem de ser) espais de construcció, d’inclusió i d’igualtat.

Com veus el paper de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya en la difusió de projectes com aquest?

El paper de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya em sembla magnífic. Apostar per incorporar la perspectiva de gènere en els seus projectes, donar visibilitat a les dones en el relat i implicar-s’hi de veritat, amb propostes com aquesta, és molt d’agrair. Que l’exposició viatgi per tots els museus de la Xarxa i s’apropi a la gent de cada territori és realment admirable. Personalment, em sento molt honrada de formar-ne part.

A l’exposició es fa èmfasi en la necessitat de construir una mirada científica més inclusiva. Quins són alguns dels reptes principals a l’hora de promoure aquesta inclusivitat dins dels espais científics i culturals?

Una mirada científica més inclusiva implica assumir que el coneixement també es construeix des de les experiències diverses. Un dels reptes principals, tant des de la ciència en particular, com a la cultura en general, és el de trencar estereotips persistents que encara associen ciència amb masculinitat i una falsa neutralitat. Com es pot fer això? Donant veu a persones infrarepresentades (dones, persones LGTBIQ+, persones racialitzades) i garantint que participin en el relat. Un altre repte, crec que ha de ser el de revisar els continguts i les metodologies perquè no reprodueixin biaixos ni estereotips. I, sobretot, crear espais culturals i científics segurs, on tothom se senti legitimat.

Quines altres iniciatives o projectes tens al cap per continuar treballant la visibilització de les dones en la ciència?

Sempre tinc moltes idees al cap, però ara mateix n’estic treballant un parell.
D’una banda, m’interessa explicar com les dones han estat agents actius —i no simples subjectes passius— en les grans revoltes del nostre país durant els darrers tres segles, des dels rebomboris del pa fins al moviment #MeToo.

D’altra banda, em captiva la relació entre les dones i el mar, un element que sovint s’ha associat a connotacions negatives quan parlem de feminitat (des de les sirenes  fins a l’aigua com a final tràgic en la vida i la ficció de moltes dones). M’agradaria capgirar aquesta mirada i reivindicar les dones, científiques o no, que han fet del mar el seu espai i n’han estat pioneres.

Finalment, em fascina la idea de la col·lectivitat femenina. Malgrat el tòpic que diu que “som molt dolentes entre nosaltres”, la història demostra tot el contrari: les dones hem treballat juntes, ens hem sostingut i ens hem ajudat. Des de les dones de l’escola de Sais o les bruixes de Tessàlia fins a les dones de Salern, les computadores de Harvard, les calculadores de la NASA o les participants del programa Artemisa. Dones treballant juntes, sostenint-se i fent-se visibles i poderoses.

No sé si alguna d’aquestes idees arribarà a port, però hi estic treballant.