Gemma Redolad s’acomiada del Museu de Ciències Naturals de Barcelona després de prop de 20 anys al capdavant de la comunicació. Des de la seva arribada el 2005, ha contribuït a fer créixer i projectar el Museu, sempre amb una mirada clara i entenedora.

Parlem amb ella sobre la trajectòria professional, els reptes viscuts i el valor de la comunicació als museus.

Com va néixer la teva relació amb les ciències naturals? Què et va portar a formar part del Museu de Ciències Naturals de Barcelona?

Encara que sembli estrany la meva arribada al museu esdevé per una casualitat o atzar: jo treballava a l’Institut de Cultura vinculada al departament de Comunicació. El museu es va quedar sense responsable de comunicació i el gerent de l’ICUB em va oferir la plaça. Mai no he sabut el perquè, alguna cosa m’hi deuria veure. Recordo que li vaig dir: “d’acord, però jo de “bitxos” no en sé”, i em va respondre: “ja te’n sortiràs!”. I fins avui.

Des de quan hi treballes? Ens en podries destacar dos moments que recordis especialment?

Treballo al museu des de l’any 2005. Per a mi, el primer moment importat va ser l’arribada i haver de fer una immersió ràpida al món de les ciències  naturals, més enllà del que havia estudiat a l’escola, i al món dels museus.  I l’altre fita que recordo especialment va ser quan el museu va créixer de cop amb la inauguració de la seu del Fòrum i el repte comunicatiu que això suposava.  Ens havíem de fer grans de cop!

Ets la cap de Comunicació del Museu. Com treballeu la divulgació científica perquè sigui accessible a tots els públics, especialment les famílies?

Tenim molt clar que els continguts s’han d’adaptar al públic al qual van dirigits, és bàsic. Els fem amb llenguatge accessible i entenedor, i ja fa uns anys que utilitzem, des de Programes Públics, el sistema Lectura Fàcil.  Al departament, la frase “això no s’entén” és probablement una de les més utilitzades! Això que sembla tan obvi, sovint no ho és.  El fet que jo no sigui del món de la ciència ajuda en aquest sentit, perquè sempre dic que, si jo ho entenc, ho pot entendre la resta.

Com veus l’evolució de la comunicació dels museus en l’era digital i de la intel·ligència artificial?

Penso que la IA ja està impregnant totes les capes de la societat i que l’hem d’aprofitar.  Els museus no es poden quedar al marge ni anar a remolc. Ens aporta molts recursos interessants que val la pena aprofitar. De fet, nosaltres ja l’utilitzem per a la generació textos, d’eslògans, imatges, etc. Té molt potencial.

El Museu capitaneja la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Quins són, per tu, els principals beneficis de formar-ne part?

Principalment, dos: compartir experiències, recursos i coneixement, i mostrar-nos com un projecte unificat que dona l’oportunitat a la ciutadania i als especialistes de conèixer el patrimoni natural de Catalunya, cadascú dins de la seva especialitat i sota un mateix paraigua que ens uneix.

A la Xarxa formes part de la Comissió de Difusió i Comunicació. Què treballeu en aquesta àrea?

Per a mi, la principal tasca que ens vam proposar, i ho seguim fent, és la de donar a conèixer la Xarxa de manera explícita i, alhora, cadascun dels museus. Es tracta de projectar-nos com a grup. Per aconseguir-ho, hem dissenyat estratègies: la primera va ser la creació d’un web, imprescindible per presentar-nos units i explicar-nos. Una plataforma de difusió necessària i potent. També hem fet campanyes conjuntes, fulletons, etc. amb l’objectiu de posar en valor la Xarxa.

Després de tants anys de dedicació, estàs a punt d’iniciar una nova etapa. Com vius el moment de jubilar-te i què significa per a tu tancar aquest capítol al Museu?

Aquest moment m’està costant. Potser soc una “rara avis”, però tinc sentiments contraposats. Estic molt orgullosa de marxar havent contribuït a fer créixer el museu i a posicionar-lo com un museu de referència. És el que dona sentit a la feina que fem.

Què t’ha aportat, personalment i professionalment, formar part d’aquest projecte? I de la Xarxa? 

He après molt, i m’ha omplert molt. Formar part un gran projecte on està en joc la institució no deixa de ser de vegades estressant i no negaré que sorgeixen tensions i moments complicats, però el balanç final és positiu! I pel que fa a la Xarxa, ha sigut engrescador engegar un projecte des de zero a deu mans. Tot i que té la seva complexitat, al final s’aprèn molt.

En els últims anys han reobert espais emblemàtics com el Centre Martorell d’Exposicions, l’Hivernacle i el Terrat Viu, i l’any passat es van celebrar els 25 anys del Jardí Botànic. Com has viscut totes aquestes fites?

La veritat és que amb molta il·lusió. Participar de manera activa del creixement del Museu m’omple d’orgull. M’agrada que passin coses, i aquestes han sigut importantíssimes en la història del Museu.

El Museu té més de 140 anys d’història i continua sent un espai de referència. Quin creus que és el seu secret?

 Encara que sembli retòric, crec que el secret rau en les persones que al llarg d’aquests anys hi han treballat. Des de la direcció fins als treballadors, col·laboradors i voluntaris que s’han cregut la institució i l’han tirat endavant superant èpoques difícils amb escassetat de recursos de tota mena i lluitant per mantenir-la viva.

Com t’imagines els museus del futur?

No tinc una idea exacta de com me’ls imagino. Però sí que penso que han d’escoltar i estar atents a les necessitats canviants de la societat, fer-se accessibles a qui més ho necessiti, incorporar la tecnologia en totes les àrees i, sobretot, no tenir por de repensar-se. És un exercici molt saludable.