Amb motiu Dia Internacional de les Dones, conversem amb Xènia Aymerich, conservadora-restauradora de l’Institut Català de Paleontologia i recentment escollida presidenta de l’Associació Professional de Conservadors-Restauradors de Catalunya (CRAC). En aquesta entrevista reflexiona sobre el valor social d’una professió sovint poc visible, els reptes que afronta el sector i el paper de les dones en la conservació del patrimoni científic i cultural.

Acabes de ser escollida nova presidenta de l’Associació Professional de Conservadors-Restauradors de Catalunya (CRAC). Què representa per a tu assumir aquest càrrec en aquest moment de la teva trajectòria professional?

Assumir la presidència de la CRAC en aquest moment de la meva trajectòria professional representa, sobretot, un acte de responsabilitat i de retorn cap a una professió que m’apassiona. Després de més de vint anys dedicada a la conservació-restauració, sento que tinc la maduresa i l’experiència necessàries per assumir aquest repte i contribuir a defensar el valor social i professional d’una disciplina essencial, però encara massa invisible i sovint marcada per la precarietat.

És un honor, però també un compromís important amb totes les professionals que formen part de l’associació. Som una professió feminitzada que sovint treballa en condicions precàries i sota el règim d’autònoms. Malgrat això, la nostra feina és imprescindible perquè la societat i l’acadèmia pugui conservar i entendre el seu patrimoni en tota la seva diversitat, des del patrimoni artístic fins al gràfic, tèxtil, industrial, fotogràfic o natural.

El suport rebut durant el procés electoral ha estat emocionant i l’assumeixo amb gratitud i responsabilitat. M’agradaria que la CRAC continuï sent un espai de cohesió, defensa i creixement col·lectiu, capaç de reforçar el reconeixement professional i social de les conservadores-restauradores i de situar la nostra feina com el que realment és: un servei essencial per a la cultura, la ciència i el coneixement del país.

Quin paper té la CRAC dins del sector del patrimoni i quins són avui els principals reptes de la professió de conservació-restauració a Catalunya?

La CRAC és l’eix vertebrador de la conservació-restauració a Catalunya. Representem gairebé 350 professionals, i el nostre paper és actuar com a veu única davant de les administracions per garantir que la conservació s’entengui com una professió amb un valor social i cultural imprescindible.

Ens enfrontem a alguns reptes urgents. Participem activament en la nova Llei de Patrimoni Cultural Català per assegurar la dignificació de la nostra figura i un sistema de reconeixement de titulacions que no deixi ningú al marge. A més, com deia abans, som un sector feminitzat i format principalment per treballadores autònomes, hem de posar la nostra tasca al centre de la política cultural i científica i lluitar per millorar-ne les condicions laborals. També destacar que, com a especialista en ciències naturals, defenso la necessitat de visibilitzar col·leccions històricament menys ateses, com les científiques, integrant-les en els plans polítics i docents.

Volem que la CRAC sigui una eina transformadora que generi xarxes de suport mutu, permetent-nos créixer professionalment sense esgotar-nos. La visió és clara: sense conservadores-restauradores reconegudes i dignificades, no hi ha futur per al nostre patrimoni.

La conservació-restauració és una feina essencial però sovint poc visible. Què creus que caldria perquè se’n conegués millor el valor?

El problema de la invisibilitat de la nostra professió no és anecdòtic, sinó estructural. Històricament, la conservació-restauració ha estat entesa com una tasca de ‘cura’ del patrimoni, i en una societat patriarcal com la nostra, tot allò que té a veure amb el manteniment i el sosteniment de la vida —o en aquest cas, de la memòria— ha estat tradicionalment assignat a rols femenins. Com passa amb la infermeria o el magisteri, el fet de ser una professió on el 80% som dones ha contribuït a una manca de valoració social i econòmica, situant-nos sovint en una posició subalterna respecte a altres disciplines.

Aquesta falta de reconeixement es veu agreujada per una percepció errònia: sovint se’ns veu exclusivament com a professionals de la destresa manual i la paciència. Tot i que són qualitats necessàries, la conservació-restauració actual és, per damunt de tot, una disciplina científica i tècnica que requereix un judici crític i coneixements profunds en materials i mètodes per garantir la conservació a llarg termini.

Però hi ha un tercer factor: potser la conservació-restauració ha viscut massa temps ‘tancada al taller o al laboratori’, vull dir que hem de fer un salt cap a la socialització de la nostra feina. No n’hi ha prou amb mostrar l’objecte final restaurat; hem d’explicar el procés, el ‘com’ ho fem i el ‘per què’ és important fer-ho. Crec fermament en la idea de Joana Raspall que diu que ‘el que no es coneix no es pot estimar’; i jo m’atreviria a afegir que difícilment podrem conservar allò que no s’estima. Per això és tan vital posar en valor la divulgació de la nostra professió: només quan la societat conegui la importància de la nostra tasca, començarà a estimar realment el seu patrimoni i a entendre que la nostra figura és la garantia per mantenir-lo viu.

La conservació de col·leccions de ciències naturals és un camp molt específic. Com vas arribar-hi i què et va fer decidir dedicar-t’hi?

Des de ben petita sempre m’han atret la biologia i la geologia, i recordo amb claredat com, cap als 14 o 15 anys, una professora de ciències naturals em va obrir la porta a un món apassionant quan vam treballar L’origen de les espècies, de Charles Darwin.

Quan vaig començar la carrera de geologia em vaig adonar que, tot i ser interessant, no responia del tot al que jo buscava. Va ser quasi per casualitat que vaig topar amb els estudis de conservació-restauració, i de seguida vaig veure que eren un punt de confluència perfecte entre disciplines que m’interessaven: la ciència (química i biologia), l’aplicació de materials i tècniques i el coneixement del patrimoni, i em va semblar que això encaixava amb el que jo volia fer.

Quan vaig descobrir que podia aplicar aquests enfocaments específics a les col·leccions de ciències naturals i, en concret, a la paleontologia, va ser com un “match” perfecte: unir la meva passió per les ciències naturals amb una disciplina que conserva, estudia i fa possible que aquestes col·leccions segueixin sent font d’informació i de coneixement pel personal investigador i pel públic general.

Treballar cada dia amb materials que tenen milions d’anys canvia la manera d’entendre el temps o el patrimoni?

Sí, indubtablement, canvia completament la manera de concebre el temps. L’espècie humana tendeix a tenir una visió molt limitada del temps, però quan parles en termes geològics —la Terra té 4.600 milions d’anys— tot pren una altra dimensió. És una perspectiva que, al principi, costa d’assimilar, però que després et fa veure la nostra pròpia existència com una fracció molt breu dins d’un context molt més ampli. És un exercici d’humilitat interessant.

Pel que fa al patrimoni, també amplia la mirada més enllà de l’antropocentrisme habitual. Les col·leccions de ciències naturals tenen aquesta característica especial: molts dels objectes que conservem no han estat creats per l’espècie humana (de fet, alguns eren aquí molt abans que nosaltres!), sinó simplement són elements recol·lectats o modificats. Fins i tot quan són una producció humana, com en models anatòmics, l’objectiu principal és el de fer recerca, no el de crear un objecte d’ús quotidià o de gaudi estètic i artístic.

Això ens obliga a sortir de la mirada centrada en l’ésser humà i reconèixer que el patrimoni té valor més enllà del que nosaltres fabriquem. Personalment, crec que aquesta és una de les coses més enriquidores de treballar amb col·leccions de ciències naturals: et fa relativitzar la nostra existència i apreciar la riquesa i complexitat del món natural en una dimensió que transcendeix l’antropocentrisme.

Formes part de la Comissió de Conservació Preventiva de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Què t’ha aportat aquesta experiència de treball en equip? Hi ha algun projecte de la Xarxa que t’hagi marcat especialment? Per què?

Formar part de la Comissió de Conservació Preventiva de la Xarxa és molt motivador i una oportunitat enriquidora per establir col·laboracions, conèixer altres maneres de treballar i discutir perspectives i criteris amb l’experiència de cada membre de l’equip.

Un projecte que m’ha marcat especialment és l’elaboració de la “Guia d’embalatges permanents per a col·leccions de ciències naturals”, que va ser el primer que vam abordar quan es va crear la comissió el 2021. Va ser un procés molt valuós tant a nivell individual com col·lectiu: personalment vaig aprendre molt fent recerca i proposant solucions, però també compartint i contrastant-les amb les perspectives i experiències de la resta de membres.

Va ser un veritable treball en equip, amb participació de tothom i amb moments de debat i tensions, però que van enriquir el resultat final. Tant la guia com el procés en si mateix ens han donat molta satisfacció i la considerem un projecte referent, no només pel resultat, sinó per tot el que vam aprendre i compartir com a equip.

Després de més de quinze anys a l’ICP, hi ha algun projecte o moment professional que recordis especialment?

Sí, sí, hi ha hagut diversos projectes que recordo especialment, sobretot aquells que et fan sortir de la zona de confort i que representen reptes professionals complexos. Si hagués de destacar-ne tres, serien aquests:

El primer va ser un projecte del grup de Mesozoic de l’ICP, la col·laboració en l’extracció, preparació i museïtzació d’una posta de 26 ous de dinosaure de més d’una tona de pes. Vam treballar-hi durant més de 9 mesos un equip de 4 persones. Era molt poc temps després que jo m’hagués incorporat com a professional i va ser una experiència intensa i enriquidora. Aquesta posta d’ous es pot visitar actualment a la Dinosfera, a Coll de Nargó.

Un segon projecte que em va marcar va ser en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb la restauració de l’esquelet delrorqual comú que avui es pot veure a les escales del Museu Blau. L’espècimen contenia molt greix i havia de ser desgreixat, netejat i se li havien de retirar capes de pintura antiga. Com que es tracta d’un animal molt gran, vam haver de muntar piscines de fins a sis metres de llarg i treballar directament banyant-nos amb l’espècimen, una experiència que va ser fora del habitual i difícil d’oblidar. Veure ara el resultat final cada vegada que vaig al Museu Blau és una satisfacció enorme.

Finalment, un projecte més recent va ser un encàrrec del MACBA, on vam restaurar dues taxidèrmies de braus de Lídia, principalment era necessari recuperar el pèl perdut. Els espècimens havien estat emmagatzemats en condicions no controlades i no havien estat concebuts per perdurar en el temps, formaven part d’una permorfance duta a terme als anys 80, que el MACBA va voler recuperar i reproduir fa pocs anys. Va ser un repte interessant que va posar a prova les capacitats creatives de l’equip.

Compagines la feina tècnica amb la docència i la divulgació. Què descobreix la gent quan entra per primera vegada en contacte amb el món de la conservació de fòssils?

La veritat és que gaudeixo molt de la docència i la divulgació, perquè em permeten compartir una feina que m’apassiona. El que més m’interessa és veure la reacció de la gent quan descobreix tot el que hi ha darrere de la conservació de fòssils, ja que moltes persones desconeixen completament la professió. La sorpresa acostuma a ser gran, i és bonic veure com l’interès creix a mesura que avancen les xerrades o els tallers.

Sovint descobreixen que el procés de preparació paleontològica consisteix en entendre els materials, aplicar criteris científics i prendre decisions que condicionaran com aquell exemplar podrà ser estudiat i explicat en el futur. Això ajuda també a valorar tota la feina invisible que hi ha darrere dels museus i de la recerca.

Per a mi, a més, la divulgació és una responsabilitat professional. Treballant en una institució pública, crec que tenim el deure de retornar a la societat el coneixement que generem, i això no passa només per exposicions o publicacions científiques —que sovint arriben a un públic molt especialitzat—, sinó també per activitats accessibles que apropin la ciència i el patrimoni a tothom. Sempre que puc hi participo, intentant fer visibles els diferents rols professionals dins del nostre àmbit.

Has participat activament en plans d’igualtat dins l’ICP. Quins canvis creus que encara són necessaris perquè els entorns científics i culturals siguin realment més justos i segurs?

Crec que el principal repte és entendre que la igualtat no és només una qüestió de xifres o de quotes, sinó un canvi estructural profund. Encara arrosseguem, tant en l’àmbit científic com cultural, un model molt basat en la competició i en la idea de la persona treballadora “plenament disponible”, sense responsabilitats de cura. Aquest model continua penalitzant trajectòries vitals que inclouen interrupcions o ritmes diferents, que majoritàriament assumeixen les dones, i manté un biaix androcèntric que cal revisar si volem entorns realment justos i amables.

Els protocols d’igualtat són necessaris, però per si sols no transformen res si no van acompanyats d’un canvi real en la cultura institucional. Moltes vegades, el fet que la llei obligui a elaborar-los i aplicar-los és una oportunitat per introduir millores concretes, però si es converteixen només en un exercici formal o de purple washing, perden tot el seu sentit. Perquè funcionin, cal que estiguin dotats de recursos, pressupost i, sobretot, de persones formades i professionalitzades que hi puguin treballar de manera específica i reconeguda.

Un altre aspecte important és que, massa sovint, la implementació d’aquestes polítiques recau de manera voluntària en dones que ja tenen una elevada càrrega laboral. Això pot generar una paradoxa: iniciatives pensades per promoure la igualtat acaben reproduint desigualtats si no es reconeix ni es remunera aquesta feina. Per això és essencial professionalitzar els rols d’igualtat i integrar-los dins l’estructura real de les institucions.

Els entorns seran més justos i segurs quan el benestar, la sostenibilitat emocional i la cura deixin de considerar-se qüestions personals i passin a formar part de les polítiques institucionals. L’objectiu hauria de ser construir centres de recerca i museus on no calgui ser una “heroïna esgotada” per poder desenvolupar una carrera professional plena.

Per acabar, quin missatge donaries a les nenes i joves que avui senten curiositat per la ciència, el patrimoni o la paleontologia però encara no saben quin pot ser el seu camí?

Els diria, sobretot, que la curiositat ja és un molt bon punt de partida. No cal tenir clar des del principi quin serà el camí, perquè moltes trajectòries —com la meva mateixa— es construeixen a partir de descobertes inesperades i d’anar seguint allò que et desperta interès i ganes d’aprendre.

La ciència i el patrimoni són àmbits molt més diversos del que sovint imaginem, i hi ha moltes maneres diferents de formar-ne part: investigant, conservant, comunicant, gestionant o educant. El més important és no pensar que hi ha perfils únics o camins tancats, sinó entendre que cada mirada i cada sensibilitat poden aportar alguna cosa valuosa.

També els diria que no deixin que ningú els faci pensar que aquests espais no són per a elles. Necessitem referents diversos i noves maneres d’entendre la ciència i el patrimoni, més transversals i crítiques. I, sobretot, que mantinguin viva la capacitat de fer preguntes, perquè la curiositat —al cap i a la fi— és el motor de tot el coneixement.