El Museu Geològic del Seminari de Barcelona va celebrar el passat 2024 els seus 150 anys d’història. Situat en un edifici emblemàtic al centre de Barcelona, conserva una de les col·leccions de fòssils més destacades de Catalunya. Amb motiu d’aquest aniversari, entrevistem Enric Aragonès, col·laborador científic estretament vinculat al Museu, per conèixer millor el seu llegat i els reptes de futur.

L’any passat el Museu va celebrar els 150 anys. Com valores aquest aniversari i el fet de formar part de la història d’aquest museu?

Molt positivament: tant pel llarg camí recorregut com pels resultats obtinguts i per la projecció pública que ha tingut al llarg de la seva història. Aquesta institució, singular en el panorama museístic de Catalunya, ha conreat amb èxit la geologia i la paleontologia, produint centenars de publicacions mentre acumulava un patrimoni format per milers de fòssils, llibres i documents que posa al servei dels investigadors. I no ho ha fet en solitari, sinó sovint en col·laboracions temporals amb altres institucions científiques o de govern, com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, el Instituto Geológico y Minero de España, la Diputació de Barcelona, la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, els Serveis Geològics de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya, i actualment amb l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Com a antic usuari i actual col·laborador del Museu ha estat un honor formar part activa de la seva història, d’antuvi documentant la història de la cartografia geològica de Catalunya anterior a la guerra civil a partir de la documentació conservada en l’Arxiu Històric i Biogràfic del Museu; actualment tenint cura de l’endreç i l’inventari del mateix Arxiu. Participar en aquesta continuïtat és per a mi motiu d’orgull i de compromís amb el llegat dels grans naturalistes que ens han precedit.

Amb motiu d’aquesta celebració s’ha publicat un número especial de la revista Batalleria. Què hi podem trobar?

Efectivament: s’ha editat un número extraordinari de Batalleria: una monografia científica de gran abast dedicada a la revisió dels equinoïdeus de l’Eocè d’Espanya, primer estudi d’aquesta magnitud realitzat al nostre país sobre aquell grup fòssil del Terciari inferior.

El Museu és una institució privada vinculada a l’Església. Quin paper ha tingut l’Església en el seu desenvolupament?

L’Església, a través del Seminari Conciliar i de l’Arquebisbat de Barcelona, ha estat decisiva en la fundació, sosteniment i desenvolupament del Museu. Cal no oblidar que les seves arrels es troben en l’antic Gabinet del Seminari creat l’any 1818 en el si de la Biblioteca Catalana del bisbe Sitjar. Concebut el 1874 com un complement de les classes teòriques que el Dr. Almera impartia en el Seminari provisional del carrer Tallers, l’any 1879 rebé l’impuls decisiu del Rector Salvador Casañas (futur Bisbe de Barcelona) en vistes a la instal·lació en l’edifici que ara ocupa, l’any 1882, costejada pel bisbe Morgades. Passat un període d’interinatge (1919-1926) s’hi va agençar un laboratori-biblioteca a despeses del bisbe Miralles. Després de la desastrosa guerra civil el Museu es va reconstruir en una dependència annexa a la que ocupà anteriorment, amb recursos del bisbe Modrego i d’altres col·laboradors. El 1966, per decisió del Rector Briva, l’espai es va ampliar substancialment amb el que havia ocupat abans de 1935, quedant dividit en cinc compartiments: la Sala-Museu, el Laboratori, la Biblioteca, Direcció i Col·leccions Zoològiques. Posteriorment, reformes introduïdes pel Dr. Via inclogueren la instal·lació d’armaris compactus per a una part de les col·leccions i per al llegat documental.

Tots els directors del Museu han combinat la vocació científica amb el compromís eclesiàstic, contribuint a fer del Museu una institució única on ciència i fe han conviscut en harmonia. Aquesta vinculació ha garantit l’estabilitat institucional i ha permès que el Museu hagi mantingut una línia de recerca rigorosa, independent i fidel als valors del servei al coneixement i a la societat. Sense el suport continuat de l’Església, el MGSB no hauria pogut assolir ni la longevitat ni el prestigi científic que té avui.

Quins moments destacaries d’aquests 150 anys d’història?

Al llarg d’aquests 150 anys, el Museu ha viscut nombrosos moments destacables, dels quals remarcaré els més importants: la circular del Dr. Casañas demanant col·laboració al clero i la feligresia per tal d’enriquir les col·leccions (28/02/1879); la visita de la Société Géologique de France a les col·leccions aplegades pel Dr. Almera i la comprovació sobre el terreny de la seva obra cartogràfica (octubre de 1898); la visita del 26è Congrés Internacional de Geologia (2/06/1926); la pèrdua de les col·leccions i el mobiliari durant el període bèl·lic (1936-1939) i la reconstrucció de postguerra portada a terme pel Dr. Bataller; la commemoració del primer centenari del Museu amb la publicació d’una monografia signada pel Dr. Via (1975); el primer número de la revista Batalleria (23/10/1988), i recentment la recepció de la Creu de Sant Jordi atorgada la Generalitat de Catalunya (7/04/2009).

Quins noms destacats han deixat empremta en la història del museu?

Sense cap mena de dubte, els seus directors. El fundador, Dr. Jaume Almera i Comas (1845-1919), paleontòleg,  estratígraf i cartògraf amb nombrosos contactes internacionals, membre de la Société Géologique de France i acadèmic de la de Ciències i Arts de Barcelona i de la Pontificia Accademia dei Lincei, no només destacà per les seves monografies paleontològiques, sinó també per la cartografia geològica i topogràfica de la província que li confià la Diputació de Barcelona. Deixà deixebles notables, com els preveres Norbert Font i Sagué (1873-1910), introductor de l’espeleologia a Catalunya, autor del primer tractat de Geologia escrit en llengua catalana i catedràtic de Geologia als Estudis Universitaris Catalans; el Dr. Marià Faura i Sans (1883-1941), continuador de la tasca cartogràfica i director del Servei Geològic de la Mancomunitat de Catalunya-, i el Dr. Josep Ramon Bataller Calatayud (1890-1962), que seria el continuador de l’obra almerienca; ambdós naturalistes titulats en la Universitat Central de Madrid.

Del Dr. Bataller, segon director del Museu, destacaríem la notable producció científica, especialment sobre la paleontologia del mesozoic; la col·laboració en la cartografia geològica de Catalunya que portava a terme l’Instituto Geológico de España, la recuperació del Museu dels desastres de la guerra civil, l’assoliment de la càtedra de Paleontologia de la Universitat de Barcelona i l’ingrés en l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. També la vinculació amb la secció de Paleontologia del CSIC entre 1951 i 1963. Reuní els seus treballs i els dels seus col·laboradors en la sèrie de volums Trabajos del Laboratorio de Geología del Seminario de Barcelona.

El Dr. Lluís Via i Boada (1910-1991), deixeble i successor del Dr. Bataller, especialista de nivell mundial en crustacis eocènics, va fer créixer el Museu en tots els sentits: el va dotar de sengles laboratoris de petrografia i fotografia, va disposar les espècies-tipus en un armari especial (la Tipoteca); va crear un Arxiu Històric i Biogràfic i va introduir els armaris compactus per a l’òptima conservació de col·leccions i documents. Mantingué la col·laboració amb el CSIC amb una secció de nova creació: la de Bioestratigrafia (1964) i assolí la cadira acadèmica, com els seus antecessors, en la de Ciències i Arts de Barcelona. I va fundar la revista de paleontologia Batalleria (1987), que es continua publicant.

Més recentment, el Dr. Sebastià Calzada i Badia (1932), especialista en bivalves, ha continuat la línia establerta pels seus predecessors modernitzant el Museu, potenciant la seva projecció exterior i consolidant l’activitat editorial i divulgadora amb la revista Scripta Museii Geologici Seminariii Barcinonensis.

Quina ha estat la seva importància en la història de la Geologia i, en particular, de la Paleontologia a Catalunya i a l’Estat espanyol?

Històricament, el Museu ha tingut un paper molt important en el camp de les Ciències de la Terra, especialment en la seva primera època, quan la Universitat de Barcelona no oferia estudis d’Història Natural, el Museu Martorell no s’havia especialitzat en Geologia i quan la cartografia geològica i topogràfica del Dr. Almera era 10 vegades més detallada que la que s’havia fet des de Madrid. Les col·leccions acumulades al MGSB durant aquella obra titànica, per ser de propietat provincial, foren traslladades entre 1919 i 1923 al  Museu Martorell, antecessor de l’actual Museu de Ciències Natural de Barcelona, on es conserven.

Posteriorment, el MGSB s’ha consolidat com a centre de recerca, difusió i divulgació i del coneixement geològic. Un centre modest, atesa la migradesa de recursos de què sempre ha disposat, però amb una llarga trajectòria, només interrompuda pels tres anys de guerra; cosa que la fa una de les institucions científiques més longeves de l’Estat. Des de 1987, les seves publicacions (Batalleria i Scripta) donen a conèixer al món científic, mitjançant l’intercanvi amb diverses publicacions internacionals, els resultats de la recerca que es porta a terme en el si de la institució.

Què pot oferir el Museu a la societat actual?

A les activitats tradicionals -la recerca i la comunicació dels resultats mitjançant les eines de comunicació de què disposa i la conservació dels fons paleontològics, bibliogràfics i arxivístics-, el Museu posa a disposició al servei dels estudiosos, de la societat en general i de les seves institucions, un patrimoni extraordinari, acumulat tot al llarg de la seva història:

• Una col·lecció paleontològica de les més extenses i variades de l’Estat, integrada per unes 90.000 unitats, de les quals 711 són holotips i neotips -exemplars sobre els quals s’han definit espècies fòssils-, quin catàleg ha estat objecte d’una publicació monogràfica (2019).
• Una biblioteca de més de 20.000 exemplars, especialitzada en geologia i paleontologia, amb un important fons històric i amb publicacions periòdiques actuals.
• Un Arxiu Històric que reuneix els fons personals dels successius directors del Museu, d’altres personatges històrics de la geologia catalana i dels catedràtics universitaris més prominents.
• Una fototeca, actualment en curs d’inventari, que acull fons d’autors com Vidal, Faura i Sans, Bataller, Via i d’altres.
• Una sala d’exposició permanent recentment remodelada que es pot visitar amb guia prèvia sol·licitud, on, a més de la Tipoteca, es poden contemplar, entre d’altres, exemplars representatius dels jaciments mesozoics de les pedreres d’Alcover i Santa Maria de Meià, i vertebrats extraordinaris com el Mastodon de Polinyà o el sireni de Montserrat.

El MGSB forma part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Com valores aquesta col·laboració?

Com a molt valuosa, ja que permet al Museu compartir recursos, coneixement i experiència amb altres institucions del territori que treballen en l’àmbit de les ciències naturals. Aquesta sinergia facilita la coordinació d’activitats, projectes de recerca i exposicions, alhora que dona més visibilitat al museu dins del sistema museístic català. A més, fomenta la professionalització i la formació continuada del personal, i reforça el paper del museu com a centre de referència en paleontologia a Catalunya.

Quins projectes de futur es preveuen per al Museu?

Sobretot, és imprescindible digitalitzar les col·leccions per tal de facilitar-ne l’accés a la comunitat científica i al públic en general; actualitzar l’exposició permanent per tal de fer-la més interactiva i atractiva per als visitants; continuar la recerca paleontològica, aprofundint en grups específics i millorant el coneixement bioestratigràfic dels materials. Altres línies de futur inclouen ampliar les activitats educatives i de divulgació científica, i establir noves col·laboracions nacionals i internacionals a fi de reforçar el paper del Museu com a centre de referència en paleontologia.